Lafarola fernandinaes un objeto de mobiliario urbano usado en algunas localidades de España. Son de estilo fernandino, que és un estil francès tardío en el context del neoclasicismo. El terme “fernandino” és per Fernando VII, encara que en ciutats com Córdoba s'observa a les esglésies l'estil fernandino en referència a Fernando III.1 i també les farolas fernandinas en referència a Fernando VII.2
Las farolas fernandinas s'instal·len per primera vegada a Madrid, però posteriorment es va estendre la seva col·locació per tota Espanya inclòs en el reinado d'Isabel II, rebent també el nom d'isabelines.3 Habitualmente en su base tienen la cifra del monarca (dos efes contrapuestas y un VII), además de una corona sobre dicho emblema. Bajo dicho escudo esta la fecha 1832, del nacimiento de la infanta Luisa Fernanda.
En ocasions son usades amb altres tipus de suport o sense suport algun, adherides a la paret de la calle. El farol és acristalat en la seva majoria i sense cristalls els que utilitzen llums led, amb forma cilíndrica i amb la part superior en forma de cúpula amb corona, i una corona més petita a sobre. Algunas vegades també se llama fernandina a una farola amb el suport d'una fernandina però amb farol en forma d'esfera.
Dicen que Madrid mai duerme i que, de nit, ofereix una de les seves cares més dinàmiques i atractives. És llavors quan la il·luminació realça la bellesa de les seves carrers, places i monuments més representatius, convertint la capital en una ciutat totalment diferent.
Sin embargo, no siempre fue así. Hubo un temps en el que la falta d'una il·luminació apropiada tan només permetia la vida diurna a la Villa y Corte… un passat en la nit madrilenya era sinònim d'inseguretat i delinqüència.
Y es que la iluminación pública de la capital ha recorrido un largo camino desde los albores del siglo XVII y hasta nuestros días, cuando Madrid puede presumir de uno de los alumbrados más hermosos y antiguos de Europa.
EL ALUMBRADO EN EL MADRID DEL SIGLO DE ORO_
Los primeros pasos en el alumbrado público de Madrid comenzaron en el último tercio del siglo XVII… una il·luminació que, encara que escasseja, permetia la vida nocturna en alguna de les seves carrers i places més importants.
Hasta entonces, una vez anochecía en la capital, los pocos transeúntes que pisaban la calle lo hacían armados y con sus propios medios de alumbrado: velones, antorchas, candiles o linternas sirvieron para alumbrar el camino.
Tan només en algunes festes senyalades es prendien parrillas amb tes de pi que, una vegada encendides, permetien certa il·luminació en la oscuritat de la nit als veïns.
Otro de los pocs punts de llum en les oscures callejuelas d'aquell Madrid del Siglo de Oro eren les veles que solien col·locar-se en les capil·litas sobre els portals de les cases i en les vírgenes esquineres, hornacinas amb figures de sants i santas que protegían els edificis. i que els propis veïns s'encarreguen d'encender.
PRIMEROS FAROLES DE MADRID, SÓLO PARA PUDIENTES_
Los primeros faroles de que pudo disfrutar la Villa fueron de uso privado. Instal·lats a les façanes i esquines dels palaus i cases senyorials del Madrid dels Àustries a les finals del segle XVII, proporcionaven llum a aquestes residencias protegint els seus residents de possibles roba.
Los dueños de estos palacios corrían con el coste de la instalación y mantenimiento de los faroles de manera que, como podemos imaginar, las calles de los barrios más pobres quedaban en la más absoluta oscuridad durante toda la noche. Y és que la il·luminació era una mostra més de les diferències de classe en la societat de l'època.
LA IL·LUMINACIÓBORBÒNICA_
Madrid a media luz fins a la primera meitat del segle XVIII quan, sota el regnat dels Borbons, es va intentar ampliar l'enllumenat nocturn a la Vila mitjançant la publicació de diversos bandos municipals, fins al punt d'imposar al veïnat la instal·lació de faroles d'oli. en les seves cases i fer els responsables del manteniment i encendit dels mateixos.
En la segona mitad del siglo XVIII, bajo el reinado de Carlos III, es començarà a prendre diferents mesures per a l'adecentament de Madrid, com la neteja o l'emprat de les carrers, a la vegada que es va reglamentar l'alumnat de la ciutat des de 1761. .
A més, per Real Orden de 1765, es va ordenar la creació d'un cos municipal de farolers responsables de la conservació, neteja i incendiat dels faroles que passaron des d'aquest moment a ser públics, exigint amb ell als veïns de la seva responsabilitat anterior. Cada dia, aquests farolers municipals baixaban, encendían i subían la llum d'oli a l'hora fijada, armats amb una escalera, una alcuza i una llinterna.
EL PRIMER ALUMBRADO PÚBLICO DE MADRID_
Finalment, el 1766 va quedar definitivament instaurat el primer alumini públic de la capital: se feia la llum a Madrid… encara que amb moltes limitacions.
Es va establir que les farolas estuviesen col·locades en les carrers a treinta passos de distància en plazuelas i carrers anchas. En les carrers més estrechas els punts de llum es col·locaran a una distància un poc major, sesenta passos.
En un primer moment, aquella primera il·luminació de Madrid va durar només sis mesos, des d'octubre fins als mitjans d'abril, però per Real Orden del Consell de l'any 1774 es va ampliar la llum als dotze mesos de l'any.
En general, i salvo dies de festivitat, la il·luminació es prendia cada dia a l'hora de les oracions (la tarda–noche) i es mantenia encendida fins a la nit dels mitjans de comunicació als mesos d'estiu, i fins a la madrugada els mesos d'hivern.
LA ILUMINACIÓ EN EL SIGLO XIX_
Amb la llegada del siglo XIX el alumbrado público de Madrid proliferó notablemente, hasta el punto de que el Ayuntamiento de la capital comenzó a estudiar la mejor técnica y ubicación de los focos.
Es va incrementar el número d'aparells de llum a les carrers i, des dels primers anys del nuevo siglo, es va establir una triple tipologia de faroles, farolas i candelabros.
- Los faroles consistien en una caixa de ferro i vidre que es colgava de les façanes dels edificis pel mig de perni.
- Las farolas, de mayor mida que los faroles, es col·locaban sobre pies metálicos de varios metros de altura a lo largo de las calles.
- Per último los candelabros, que també s'instal·laven sobre pastissos metàl·lics però a diferència de les faroles disposaven de diversos braços i llums, sent la seva ubicació més idònia a les places i confluències de les carrers.
L'any 1815 el nombre de faroles i faroles distribuïdes per Madrid era superior a 4.500, mentre que l'any 1835 es va elevar a 5.770, tots ells il·luminats a una base de bujías de parafina y petróleo.
LAS NOVEDOSAS LÁMPARAS DE GAS_
Però sense duda, el veritable adelanto en l'àmbit de la il·luminació pública a la capital es va produir amb la llegada de les làmpades de gas, un avance que va transformar de manera dràstica la vida dels madrilenys, acostumbrats fins llavors a una ciutat sumida a la penumbra, encendida de dia i apagada de nit.
El 2 de marzo de 1832 Madrid va viure la seva primera prova pública amb el gas com a font d'il·luminació. Les carrers i places més emblemàtiques de la capital es van veure amb la llum de més de 100 faroles per a celebrar el naixement de la infanta María Luisa Fernanda, hija de Fernando VII. Per conmemorar el feliç “alumbramiento” s'il·lumina l'exterior del Palacio Real, la Puerta del Sol y las calles de Alcalá, Montera, Carretas, Mayor y Carrera de San Jerónimo.
En 1847 la il·luminació per gas s'havia generalitzat per tot Madrid gràcies a una fàbrica situada entre el Paseo de los Olmos y el de las Acacias, que en 1875 augmentaria el subministrament amb un gasòmetre nou que donaria nom a l'actual Calle del Gasómetro.
LA NOCHE, PROTAGONISTA DE LA VIDA MADRILEÑA_
La irrupció de la il·luminació pel gas va provocar una enorme diferència quan la nit, desconeguda per a molts i molts madrilenys, va començar a guanyar hores i protagonisme.
El alumbrado por gas redujo la sensación de inseguridad nocturna reinante hasta ese momento en la capital, ya que dejaba a los malhechores sin la mejor arma: el anonimato. Y es que la oscuridad había sido tradicionalmente y durante siglos la mejor aliada de ladrones y criminales que podían actuar con mayor libertad ante quien, literalmente, no podía verles.
El gas benefició a la indústria, al comerç i a l'oci. Terminada la jornada laboral, era el moment de gaudir. La nova il·luminació per gas permetia a la gent gaudir de la diversió que ofrecía Madrid per sortir del treball, passejar o assistir al teatre amb major tranquilitat, convertint les carrers en un reclam per als ciutadans disposats a gaudir d'un món nocturn desconegut fins a la data. .
Els comerços començaron a contar en els seus escapades amb enllumenat pel gas, una estrategia de màrqueting pensada per a atraer un major nombre de clients, seduïts per una il·luminació impensable pocs anys enrere: com els mosquitos, els madrilenys es dirigien sense pensar cap a la llum.
La aristocracia y alta burguesía es reunían en sus palacios para discutir sobre arte o literatura; la classe media va començar a frecuentar cafès i ateneos, mentre que òperes i teatres es van convertir en el refugi de diversió per a una classe popular que alargava la seva jornada de sol a sol.
També els hotelers s'apunten a la moda del gas per rebre la visita de viatgers procedents de països amb un sistema d'il·luminació més avançat.
LA LUZ DEL HOGAR_
El nou sistema d'il·luminació per gas no només es va estendre als teatres, als cafès, a les fàbriques i a les escapades... també als domicilis.
La irrupció del gas va començar a canviar la vida domèstica dels madrilenys. En la major part de las cases les velas i quinqués va seguir allumant totes les estances a excepció de la cuina, on el gas va començar a instal·lar-se progressivament… i és que en aquella època els gasos van aprendre res agradables, per lo que en els llars el gas no es va consolidar com a sistema d'il·luminació global.
Esta nova font d'il·luminació es va transformar no només Madrid sinó al país enter. Sense embargo, la verdadera revolució per al sistema d'alumnat públic es produiria amb la llegada de l'electricitat.
LA LUZ ELÉCTRICA EN MADRID_
El gas alumbraba més que l'oli o el petroli, però molt menys que l'electricitat. La llum elèctrica es presenta com a successora del gas i començarà a desenvolupar nombroses proves per alimentar els faroles que il·luminen la capital.
El 18 de febrer de 1852 la plaça de la Armería del Palacio Real es convertiria en testimoni d'una nova era: la de la llum elèctrica. Allí es va encendre els primers faroles elèctrics, substituint als de gas, per a celebrar la primera sortida a la iglesia de Atocha de la Reina Isabel II tras el naixement de la seva hija, la Infanta Isabel.
Cientos de ciudadanos contemplaron asombrados cómo un aparato col·locat sobre el tejado de la Armería desprendía una llum clara i hermosa, molt superior a la del gas.
Pocs mesos després d'aquesta il·luminació s'estén a la façana del Congreso de los Diputados y al carrer Barquillo.
En los años 1864, 1865 y 1869 es va realitzar diversos assaigs d'il·luminació a l'Hotel París de la Puerta del Sol, el interior del Circo Price del Paseo de Recoletos y una vaquería a la Montaña del Príncipe Pío.
En enero de 1875, con motivo de la celebración de la entrada a Madrid del Rey Alfonso XII, tras la Restauración de la Monarquía, se instaló dos nuevos puntos de luz eléctrica en la torrecilla del Ministerio de la Gobernación y en la Calle de Alcalá, junt al carrer Virgen de los Peligros, on es va apostar un gran arc voltaic per al socorro dels heredits a les campanyes carlistas.
Tres anys després, la boda del jove monarca amb la seva primera María de las Mercedes es convertiria en l'ocasió perfecta per instal·lar a la Porta del Sol dos grans candelabros amb tres globus de vidre opalino, alimentats per generadors elèctrics movits per una màquina de vapor ubicada. en los sótanos del Ministerio de la Gobernación.
En 1879 la llum elèctrica ja era un fet en les farolas i candelabros de la capital, fins al punt de que en juliol d'aquest mateix any es va fer possible la celebració de la primera corrida de toros nocturns a Madrid.
Les làmpades d'arc fotovoltaic empleades fins al moment no es caracteritzen precisament per la seva seguretat i només es permetien la seva col·locació en espais amplis, pel gran brillo i la calor que emanen.
SE ENCENDIÓ LA BOMBILLA_
Amb els anys el sistema de llum elèctrica es va millorar a afegir pantalles fosques per a aplacar la lluminositat. No obstant això, el canvi definitiu va arribar amb les llums d'incandescencia que Thomas Edison va expandir per tot el món. Aquest nou prodigio permetia dividir la brillantor dels reflectors anteriors en multitud de lamparites molt més petites i més segures, ja que es basaven en la col·locació de bombes protegides per un cristall.
El 16 de desembre de 1881 es va realitzar un assaig d'alumnat elèctric segons el nou sistema d'Edison que alumbraria la Calle de Alcalá, des del Café Suizo a la Porta d'Alcalá. L'èxit d'aquesta demostració va permetre que, el 27 de setembre d'aquest mateix any, es pudiera anunciar la llum elèctrica a la major part de les carrers de Madrid a bombo i platillo.
En 1888 es prohibía definitivament el alumbrado por gas y velas no protegidas por farolas en los teatros de la ciudad y, hacia 1892, Madrid ya podía considerarse una metrópoli a la altura de las principales capitales europeas en cuestión de alumbrado público.
Finalitzà així un llarg procés de casi tres segles d'evolució, en el que les autèntiques protagonistes havien estat les faroles, algunes de les quals encara podem contemplar a les carrers de la capital.
LAS FAROLAS FERNANDINAS_
Entre totes aquestes il·luminació històriques destaquen les realitzades l'any 1832 per la Companyia Jareño, creadors d'una sèrie de faroles i candelabros de tres braços que s'instal·len a l'exterior del Palacio Real, al passeig del Prado, a la Carrera de San Jerónimo i en las calles Montera, Carretas, Mayor y Alcalá.
La fecha, gravada en la base d'aquestes farolas esconde l'homenatge del rei Fernando VII a la infanta María Luisa Fernanda de Borbón, la seva segona hija, amb motiu del seu naixement el 30 d'ener de 1832. Per ello estas farolas reben el sobrenombre de “fernandinas” i suelen seguir un mateix patró: junt a la data de naixement de la infanta María Luisa apareix gravat l'anagrama de Fernando VII, compost per dos “F” i un “VII” dins d'un escudo, rematat per dos corones.
En aquestes faroles i candelabros fou on primer va funcionar la il·luminació per gas i posteriorment es va realitzar els assaigs amb llum elèctrica.
Aunque la mayoría de las que pueblan hoy nuestras calles son réplicas de aquellas farolas decimonónicas, aún hoy se conservan algunas de las originales al carrer Bailén, a la plaça d'Orient o al passeig del Prado.
Com veis, tradició, misteri i història se funden en les farolas i lluminàries de la capital des de fa casi tres siglos. Des d'aleshores i fins avui, les llums de Madrid han evolucionat i s'han adaptat als nous temps, però encara molts rincons es conserven intactes l'esplendor i l'encant d'una època en la que la temida oscuritat reinava a les carrers de la capital.
Hora de publicació: abril-06-2024